Konrad Schreiber: “La sostenibilitat no és el creixement ni el decreixement, sinó un cicle que funciona eternament, el cicle de la vida”

El mes de desembre, l’associació L’Era i les escoles agràries de Manresa i Amposta es van aliar per portar-lo en tres jornades que van generar molta expectació i van tenir molta assistència. Les pràctiques que difon es basen en l’observació detallada i minuciosa de la simbiosi de les plantes amb el sòl i la seva microbiologia, produint, consumint i reciclant sense pèrdues energètiques ni materials, en un cicle tancat perfecte. Amb el seu argumentari, aquest enginyer gairebé capgira les bases principals en què es basa la fertilització orgànica en l’agricultura, posant en el centre de l’equació la vida i la biodiversitat.

Text: Charles-André Descombes, Josep Ramon Sainz de la Maza i Alba Gros.

Què necessitem perquè la fertilitat del sòl funcioni bé?

El que fa falta és una planta; la planta és la millor eina. I tota la biodiversitat que serveix per degradar les plantes en l’àmbit del sòl. És la planta que alimentarà aquest cicle animal i crearà la fertilitat orgànico-mineral.

Aquesta planta és tan útil viva com morta?

La planta és sempre útil: creix per ella mateixa, construeix la terra sobre la qual prolifera i mentre està viva reinjecta sucres a dintre del sòl. Els éssers que hi viuen -els bacteris, els fongs- aprofiten tota aquesta feina de la planta. A la fi, quan la planta mor i deixa les seves restes, són degradades pels ritmes biològics del sòl. Per tant, la planta serveix contínuament al sistema que, de fet, ella mateixa construeix. I és també ella qui al final de tot torna a treure profit del cicle que ha instaurat.

Podem dir que els nous mètodes de no llaurada i coberta permanent del sòl que proposeu corresponen al descobriment recent de la importància del carboni?

Diria que les noves pràctiques que suggereixo de no treball del sòl, no són el resultat de descobriments recents. Des de fa 7000 anys, els indis d’Amèrica mai han estat treballant el sòl. Per tant, tenien un coneixement del món vegetal diferent. Per cultivar plantes, cal fer-ho sense treballar la terra per tal que creixin elles soles sobre un sòl que és una casa per a la biodiversitat. Els amerindis ho havien entès perfectament i ho havien sabut gestionar. Nosaltres aprofitem aquesta antiga saviesa amb els nostres nous coneixements sobre el carboni.

Per què és tan important aquest element?

El carboni és un element essencial en el cicle de la matèria viva. En la crisi de l’escalfament climàtic percebem el carboni com el responsable de tots els problemes quan, de fet, no és així. El carboni és la solució del problema, el que passa és que no es tracta del carboni fòssil, sinó del carboni renovable de les plantes.

Quin és l’element que estàs inserint últimament en el teu enfocament per a la millora de les produccions agrícoles i ramaderes?

L’autonomia del sistema agrari. La planta creix tota sola, l’agricultor no hauria d’haver de recórrer al nitrogen. Hauria d’aconseguir recuperar-lo gratuïtament de l’aire. No hauria de desherbar, hauria de poder gestionar les plantes entre elles per tal que hi hagi un desherbatge de fet, amb associacions de cultius, entre altres, que han de permetre suprimir tant el treball del sòl, com la compra de nitrogen, de fitosanitaris, etc. Quan analitzem el cicle del carboni, veiem que això és totalment possible tret d’un element que exportem contínuament com a mineral cap a les ciutats, que no es recicla bé i que acaba en les depuradores fins el mar: el fòsfor.

Què passa amb el fòsfor?

El fòsfor és un factor limitant del creixement vegetal molt important. El fòsfor participa de l’ATP, que és la molècula per al transport de l’energia cel·lular. Per tant, a parer meu, som molt dolents en el tema del fòsfor. A partir de la visió d’autonomia de la planta, es tracta d’assenyalar els errors de gestió de l’aigua i del fòsfor, que seran certament els dos factors limitants essencials de l’agricultura del futur.

A partir del que dius, podem considerar que existeix un desequilibri entre el camp i la ciutat?

És la ciutat qui fa la política agrària, la PAC. Ara bé, no està gens sintonitzada amb els reptes que hem d’encarar. Està captiva d’unes velles referències de l’agricultura industrialitzada de la Revolució Verda. Encara que ens costi de veure, hauríem de fer pinya al voltant de les plantes com a solució essencial per tot un munt de problemes que es plantejaran: manca d’aigua, els vegetals ens ajudaran; manca d’aliments, els vegetals ens ajudaran; manca de biodiversitat, els vegetals ens ajudaran; manca de qualitat de l’aigua i erosió, els vegetals ens ajudaran. Però hem oblidat la planta en els nostres debats.

Podem fer a Espanya el mateix que feu a França malgrat les diferències climàtiques i pluviomètriques?

Jo diria que pel que fa als principis, és exactament el mateix. Són els mateixos raonaments, la mateixa agricultura, els mateixos cicles, la mateixa biologia, però això sí, Espanya haurà de fer un esforç encara més gran. Ens caldrà vegetalitzar els sòls, però amb plantes que hauran de ser capaces de sobreviure en la sequera, com l’arítjol o l’heura no trepadora. Quan mirem a la vora de les carreteres, als talussos i en les bosquines… En tots aquests llocs hi ha plantes, però les considerem males herbes. Hi ha plantes miraculoses perquè resisteixen el sol, resisteixen la sequera, poden cobrir la terra com unes lianes…

Al teu entendre, quines són les claus de la sostenibilitat de l’agricultura europea?

La sostenibilitat, quan l’hem buscada en la natura, l’hem trobada en els cicles vegetals de les plantes, on tot és consumit i tot és reciclat. Gràcies aquest cicle ens adonem que la sostenibilitat no és ni el creixement ni el decreixement, sinó un cicle que funciona eternament, el cicle de la vida. Hem de gestionar les tres grans fases d’aquest cicle: la producció del vegetal, la seva utilització i el seu reciclatge. El reciclatge es fa amb la biologia del sòl, és el que la natura ha construït.

Es pot traslladar aquest plantejament a la nostra civilització en general?

Sí, aquest cicle del vegetal l’hem de saber imprimir a la societat. La societat ha d’entendre que si vol ser sostenible cal que entri en un món cíclic. Fins i tot sense recursos, sempre en disposarà de suficients, que és el que la natura ens ha ensenyat. Falta energia? No és cap problema, en tindrem prou si sabem reciclar-la. Actualment, amb el plantejament físicoquímic, això és impossible, mentre que la planta ens diu que sí que és possible, simplement remant en la bona direcció. Estem massa en la física i la química, i no prou en la biologia. Només introduint el plantejament biològic saps veure que els cicles són infinits, eterns. La biologia és aquest cicle infinit situat en un món finit, el nostre planeta.

Quin és a parer teu el taló d’Aquil·les de l’agricultura europea?

El taló d’Aquil·les és la idea d’haver de deixar de produir seguint la idea del decreixement. El vegetal ens diu exactament el contrari: per fer millor, hem de fer més, però amb menys recursos perquè ho reciclem tot. El gran taló d’Aquil·les és que depenem massa del comerç i de l’energia. Com que no hem construït una autonomia agrària, ho pagarem molt car.

Com veus l’agricultura el 2050?

Tindrem una agricultura bonica que serà bio-lògica, la matèria orgànica estarà a tot arreu. Hi ha unes oportunitats immenses en l’agricultura, que no són senzilles, certament. Aquesta agricultura del 2050 la veiem dins d’aquest cicle organobiològic on tot anirà cap a la biologia; la veiem molt productiva per proporcionar aliments però també energia, biomaterials i també sens dubte amb química verda. Caldrà que els nostres telèfons siguin de fusta o de fibres vegetals renovables. Aquí hi ha unes apostes immenses per al futur que, de fet, són possibles des d’avui.

Què hauríem de saber i què hauríem de saber transmetre per arribar a aquesta imatge que ens descrius?

Cal que sapiguem un munt de coses de biologia, especialment sobre el cicle del carboni i que sapiguem transmetre les ganes de saber. En un món on gairebé tot queda per descobrir, diria que assistirem a una autèntica revolució entorn de la biologia i la bioquímica molecular. Ara bé, quines són les ciències que han nascut al segle XX i que podrem aplicar rutinàriament el segle XXI? N’hi ha dues. Primer la física quàntica, que és la ciència del que és infinitament petit. L’altre element de la ciència del segle XXI és la descoberta de la cadena de l’ADN i la comprensió de com es construeix aquest mecano dels aminoàcids, el mecano molecular. Novament una cosa infinitament petita. Tot el segle XXI aplicarà rutinàriament aquestes dues ciències. Ens adonarem que podem produir energia amb l’aigua, que disposem d’energia gratuïta en quantitat infinita, on es podrà reciclar tot en aquest mecano alhora biològic i molecular. Això caldrà posar-ho en pràctica: sòls vius, conservació dels sòls, vegetalització, producció de biomassa… I nosaltres, agricultors, confiarem en la biologia, en la biodiversitat en general, per gestionar el sistema. Així funcionen les coses fa milions d’anys i no hi ha raó de pensar que siguem més forts que la biologia. Per tant, hem de confiar en ella.